A continuació vaig a parlar-vos d'un llibre anomenat "La Ciutat dels xiquets" aquest llibre tracta d'un projecte dut a terme en la Ciutat de Fano Itàlia, va sorgir l'any 1991. Des dels seus inicis aquest projecte a tingut una motivació política, treballar cap a una nova filosofia de govern de la Ciutat, prenent als xiquets com a paràmetre i com a garantia de les necessitats de tots els ciutadans.
El que pretenen no és augmentar els recursos i Serveis per a la infància, si no construir una ciutat diversa i major per a tots i totes, de la qual manera els/as xiquets/as puguen viure una experiència com a ciutadans autònoms i participatius.
El llibre critica que la degradació de les ciutats està provocada, en gran part, per la decisió de privilegiar les necessitats dels ciutadans adults, homes i treballadors com a prioritat econòmica i administrativa; açò afecta a tots els ciutadans, especialment als més febles i als més xicotets.
Perquè us pugueu fer una idea de les idees que l'autor ha anat desenvolupant al llarg del llibre, vaig a analitzar alguns dels seus capítols.
El Consell dels xiquets. Els xiquets arquitectes.
En aquest projecte de la ciutat dels xiquets, es pretén que en el Laboratori es reconega als xiquets, les seues necessitats, drets, etc.Per a açò cal donar-los la paraula als xiquets, que siguen els protagonistes.
La idea principal és escoltar-los, tenir en compte la seua opinió, ja que el que serveix per als xiquets serveix per a la resta de ciutadans.
I per a açò es necessita de la participació dels xiquets, d'ací la creació del consell, que consisteix en un grup de xiquets que prenen una sèrie de decisions, per a tenir en compte el punt de vista infantil.
Una altra forma de participació d'aquests xicotets és convidant-los a la contribució dels projectes.
És a dir, deixar que els xiquets dissenyen espais i estructures reals de la ciutat, amb ajuda d'experts com a tècnics urbanistes, arquitectes, psicòlegs, etc.
No es tracta de deixar tota la responsabilitat en els xiquets, si no convidar-los al fet que també participen en alguna cosa que va ser d'ells, i donen el seu punt de vista.
Per a conèixer les necessitats dels xiquets i les seues idees s'empraria el dibuix i l'activitat pràctica.
A través d'aquestes tècniques els xiquets deixant volar la seua imaginació i creativitat, podran comparar la realitat, els seus desitjos, necessitats i cercar solucions.
El pensament dels xicotets pot ajudar als adults a trobar solucions que no s'havien plantejat abans.
Però per a poder realitzar açò es necessita forma professionals que siguen capaces de treballar amb xiquets i comprendre'ls.
Un gran aspecte positiu d'aquesta pràctica seria, que si els xiquets són els que aporten idees i participen en el disseny de la seua ciutat, el dia de matí quan hagen crescut sentiran a aquesta part d'ells, i la cuidaran i defensaran.
La idea és que si açò es duu a terme, els xiquets puguen veure-ho realitzat quan encara són xiquets, no al cap d'anys. Ja que la infància passa ràpid, i si ha passat molt temps els xiquets poden perdre l'interès.
Aquesta proposta serveix per a tots els ciutadans, ja que es comença sent xiquet, però es va creixent, i si aqueixos xiquets que han participat a crear la seua ciutat veuen aqueix somni complit, creixeran com a adults feliços i orgullosos que la seua ciutat aquest feta concorde a les seues necessitats i desitjos.
Un dels principals motius pels quals l'autor del llibre parla que els xiquets cresquen eixint fora de casa, és per a reviure la perduda dels sentiments de veïnatge, solidaritat i seguretat.
Açò es deu al fet que les relacions entre persones s'han tornat més fredes i distants.
En la ciutat la gent no es coneix, la gent no recorre els carrers solament per a descobrir, conèixer, etc. Ja que la ciutat és un lloc perillós.
Per als xiquets l'eixir a passejar, a conèixer món, és una necessitat.
Però per culpa dels adults i les seues presses, els xiquets no poden gaudir d'aquests moments, ja que intenten arribar als seus objectius en el menor temps possible i sense interrupcions.
Els xiquets necessiten explorar el món que els envolta per a conèixer-ho, preguntar-se, experimentar, etc. Però els adults sembla que no tenen temps per a açò i ho consideren innecessari, creant així a uns futurs adults que van a créixer sense conèixer la seua ciutat.
L'hospital pediàtric.
Els hospitals haurien de canviar, haurien d'adaptar-se a les necessitats dels xiquets i per descomptat que estiguen en el mateix solament el temps indispensable.
També hauria de ser més econòmic i menys traumàtic per als nostres xicotets.
Un altre aspecte que hauria de canviar és en l'estada en l'hospital dels xicotets, si no és necessari el xiquet no ha de dormir en l'hospital, i si fóra imprescindible per a la seua salut, haurien de posar dos llits perquè puga acompanyar-li algun dels seus pares.
També si no va en contra de la seua salut, s'hauria d'evitar l'estar sempre prostrats en llit.
Els xiquets necessiten jugar i divertir-se, per la qual cosa haurien de crear-se zones específiques de joc on puguen manipular materials, experimentar, descobrir, moure's, etc.
És oportú que hi haja un lloc més arreplegat on llegir, estudiar, escriure, dibuixar, proveït d'una bona biblioteca.
També s'haurà de posar a l'abast d'aquests jocs als xiquets que no poden moure's dels seus llits.
Una altra tècnica que resultaria útil a l'hora que els xiquets es familiaritzaren amb els hospitals, és que els deixaren jugar a metges, amb materials de tot tipus.
Una altra tècnica perquè perden la por és que alguns hospitals criden a pallassos per a fer companyia als xicotets pacients. Fins i tot en aquest cas un bon pallasso “mèdic” pot fer molt per a eliminar el temor dels xiquets.
Per als xiquets és fonamental relacionar-se amb els seus amics, per la qual cosa l'horari de visita hauria de ser més flexible.
Hauria d'escoltar-se als xiquets, que és el que volen, les seues necessitats, propostes, etc. Sobretot per als xiquets que han de passar una llarga estada en l'hospital.
Per al que s'hauria de crear un Consell dels xiquets en el qual expressaren les seues necessitats. Açò els faria sentir-se menys estranys i més propers i partícips.
Si l'hospital canviara, es podria dur a terme amb el dels adults, ja que tot el que s'invertisca en els xiquets serveix per a qualsevol ciutadà.
Com a conclusio he de dir que els xiquets són el futur, si no ens preocupem per les seues necessitats, idees, projectes, propostes, estarem creant adults que en un futur no se senten participes de la ciutat i es deixen portar pel corrent de la ciutat.
En canvi si comencem des d'a baix, escoltant als més xicotets, aquests el dia de matí se sentiran participes de la seua ciutat, barri, comunitat, etc.
La respectaren i cuidaran ja que ha sigut creada al seu gust.
Es respectaren els valors fonamentals de les persones.
I amb açò també es podran aconseguir solucions que fins ara ni s'havien plantejat.
El principal problema dels adults és la sobreprotección dels xicotets, els tractem com a éssers indefensos, quan en realitat poden aportar-nos molt.
Els estem cohibint i privant de les necessitats bàsiques per al creixement dels xiquets, com són descobrir, experimentar, investigar, aprendre dels seus errors, enfrontar-se a la realitat.
Els tenim tancats en les llars per a “protegir-los” del món exterior, quan potser dins de les cases córreguen perills pitjors.
No els deixem participar en la nostra ciutat, no els tenim en compte.
Vivim amb presses i no deixem gaudir als nostres xicotets.
Els privem d'alguna cosa fonamental per al seu desenvolupament, com és el joc.
Açò generarà adults insegurs i conformistes amb el món que els envolta.
Deixem que els xiquets aporten les seues idees, ja que les seues aportacions poden ser un gran canvi per al futur de tots els ciutadans.
Us deixe l'adreça de la pàgina web del projecte per si us interessa tenir més información: http://www.lacittadeibambini.org/spagnolo/interna.htm
Marta Valero Garcia
