L'EFECTE PIGMALIÓ

En l’obra de John Bernard Shaw es mostra com una xica mal educada i rebel acaba convertint-se amb una senyoreta molt educada i amb bons modals. Açò s’anomena l’efecte Pigmalió.  Aquest és sols un petit exemple.

Per altra banda es va dur un poc més allà l’efecte Pigmaliò. Aquest experiment es va dur a terme per el psicòleg Rosenthal i Leornor Jacobson. El experiment es va dur a terme en una escola d’educació primària i un altre en una escola d’educació secundària.

El que es pretenia demostraren aquest experiment és que les expectatives d’un professor pot afectar realment l’actuació intel·lectual del alumne, com és el seu coeficient intel·lectual.

El experiment es basa en realitzar un test que reflexe el potencial acadèmic dels alumnes. Aquest test es conegut com el test Hardvard de adquisició flexible.

Es reparteix a cada professor el test que els seus alumnes han realitzat, però se’ls dona sols els noms  de aquells alumnes que podrien ser brillants  en eixe any acadèmic. 

Aquests noms es van escollir al atzar. Els alumnes no sabien que els seus professors esperaven res d’ells. Aquests, mai van saber res d’aquest experiment, ja que estava destinat als seus professors.

Un any després es va realitzar un altre test, i es varen trobar que aquells nens que els professors esperaven tant d’ells havien millorat més intel·lectualment que aquells altres alumnes que no se’ls va dir res als professors. És a dir, els nens es fan més llestos quan els professors esperen que es tornen més llestos.

S’ha arribat a la conclusió de que hi ha quatre factors que afecten en la mediació o a la comunicació. Aquests quatre elements són aquells que els professors emplenen quan tenen majors expectatives d’ells.

• El primer factor és el clima, els professors tendeixen a crear millor clima en aquells alumnes que esperen més d’ells, són més agradables amb ells.
• El segon factor és el anomenat “input”, és quan els professors ensenyen més matèria a aquells alumnes que s’espera més d’ells.
• El tercer factor és l’oportunitat de resposta, se’ls dona més oportunitats de resposta a aquells alumnes que s’espera més d’ells, els pregunten més voltes i els deixen contestar més àmpliament.
• El quart factor és el feedback, aquest és quan més s’espera d’un nen més se li adula, és a dir, el nen rep un reforç positiu per a aconseguir un major resultat.

En conclusió, la realitat subjectiva es va convertir en el element que va anular els factors objectius de la situació. Al marge de com succeeix la informació que rebem de la nostra bona o mala conducta o la manera en la que som tractats, pot canviar la nostra manera d’actuar i la visió que tenim de nosaltres mateixos.

"QUI S'ATREVEIX A ENSENYAR MAI DEU DE DEIXAR D'APRENDRE"

                                                                                     

Mar Blasco Carabantes

Frankenstein Educador

El passat divendres vam fer una reflexió sobre una part de "Frankestein educador" de Meirieu 1998. Cada alumne i alumna havia de escollir un fragment que li havia resultat sorprenent o interessant, i després comentar-la a classe.

Les idees més rellevants van ser les següents:

• L'educador vol transmetre alguna cosa, no necessàriament coneixement, també valors. es resisteix al poder que vol oferir sobre ell, resistència natural de ser educat.
• No podem educar a tots de la mateixa manera, entrem en conflicte quan eduquem a una persona de la manera que no toca.
• Pots aspirar a triar els coneixements que reps i transformar-los a la teva manera, però necessitem dels altres per a ser educats. com educador hi ha que afavorir condicions per a que la persona construïa el seu coneixement.
• L'educador vol pretendre aconseguir de la persona educada que siga allò que ell vol, es possible que no funcione. Algún ens ha de donar una identitat però després cadascú té que seguir el seu camí i construir-lo a la seva manera.
• Tenim capacitat i molta però hi ha que saber desenvolupar-la.

Per a poder construir-nos a nosaltres mateixos necessitem ubicar-nos en el món, compartir en les persones una sèrie de coses. Però no sempre l'ambient ens conforma.

• Educar és adaptar-se a l'ambient del que ens eduquem, i afortunadament no esta tot fet i gràcies a això hi ha diversitat de pensaments i percepcions.
• Les imatges i primeres impressions condicionen molt i solen ser errònies.

Efecte pigmalion: cal evitar-lo de manera negativa. En la mesura que depositem expectatives influeix molt de manera positiva en la persona però va més enllà de dir-lo hi ha que demostrar-lo.

• Diferenciació de la educció bancària i la humanista. planteja un mite, l'educador s'admira tant que pretén que tots siguin com ell de manera "lliure", que no siga perquè l'educador ho obliga

Per a finalitzar aquesta reflexió d'una primera  part de "Frankestein educador" agafaria una frase que resumeix en part la idea que s'intenta transmetre. 

"Tu vida es tuya y la mia es mia".

Laura Lillo Martín

Bienvenidos a mi casa, la calle..

El pasado 11 de febrero tuvimos el privilegio de formar parte del público de una obra representada por los usuarios y usuarias del Centro de Día de la Asociación Valenciana Casa Caridad.

La obra se divide en varios actos, a través de los cuales pretenden sumergirnos en la "problemática" que padecen actualmente y crear en nosotros una mirada crítica y realista que nos permita actuar como buenos y buenas profesionales.

En la primera parte nos enseñan como nos ven a la gente "normalizada" aquellos que viven en la calle. Resulta curioso que todos y cada uno de nosotros nos podemos identificar con alguno de los personajes, todos hemos sido alguna vez hombres y mujeres "de medalla", creyéndonos que la solución estaba en dar una limosna o comprar una barra de pan, hemos sido "correcaminos" al temer la presencia de aquel o aquella con mala pinta y por supuesto hemos sido "ciegos/as" al dejarnos puesta la venda que no nos deja ver más allá de nuestras preocupaciones, esquivando su presencia y normalizando su situación. 

Hay algo que podemos destacar y que deberíamos interiorizar todos y todas, citando textualmente al actor:              

"La invisibilidad me condena a la inexistencia"

Paremos esto, hay que acercarse, dejarles formar parte y hacer que todos y cada uno de ellos y ellas vuelvan a sentir que forman parte de algo, una comunidad.

La segunda parte de la obra nos muestra una escena muy corriente hoy en día, la "acción caritativa" de aquellos que tienen más de lo que deberían. Escenifican la noche de "invita un pobre a cenar", donde la mujer de clase alta espera recibir a una persona en pésimas condiciones y hambrienta, pero, para su sorpresa recibe una persona correctamente vestida, aseada y que incluso, "viene con poca hambre". Ante esto, la mujer de clase alta se muestra indignada porque considera que cada uno debería de retratar su condición con el fin de que todos podamos identificarnos. Otro error más del ser humano y que la propia actriz nos quiso explicar como experiencia propia. El hecho de no tener o de necesitar no tiene que implicar dejar de quererse, de cuidarse y de incluso tener esperanza en mejorar su situación, para lo que hay que reflejar una actitud optimista tanto emocional como físicamente.

La última escena estuvo representada por gran parte del elenco de actores y actrices, en ella aparecieron con mascaras aquellos que interpretaban a la clase alta y en cambio, los "homeless" aparecen tal y como son. Reivindicando que no merece la pena vivir bajo un disfraz, es imprescindible mostrarnos tal y como somos para demostrar que todos somos iguales ante la ley.

En conclusión, fue una dosis de realidad para impulsarnos a trabajar en un futuro como profesionales del trabajo social con ilusión y las ideas claras, apostando por el progreso de todos y cada uno de los colectivos más desfavorecidos e invisibilizados de nuestra sociedad. 

Luchemos por un futuro sin clases, donde todos disfrutemos  del hogar y de la calle con igualdad.

Laura Valero García

Jo vull viure sense donar-me compte

Educar o no educar eixa és la qüestió..

Hi ha vegades que pense que seria més fàcil viure sense saber, sense triar i sense llibertat, perquè en realitat tenim tots aquests “privilegis” i no gaudim d’ells mai. 

Per a formar-nos ens avaluen, en el pensar ens condicionen i en actuar ens jutgen.

Sabeu què? M’agradaria tornar a començar i poder explicar a tots i totes les persones que han influït al llarg de la meua vida i de la meua trajectòria educativa que ho estan fent malament, ja basta de normes, de doctrines i de prejudicis.

Eduquem en igualtat, en llibertat, en amor, en somnis, en il·lusions que la experiència ja ens donarà tot lo altre.

             ¡Viu per a somniar i aprèn per a construir els teus somnis!

Laura Valero García

Comencem...

Comencem l'inici d'un nou quadrimestre, i per tant d'assignatures noves, entre elles Educació Social.

Aquesta assignatura resulta molt interessant a primera vista posat que pense que la intervenció socioeducativa és una de les accions més importants d'un/una treballador/a social.

En el primer dia de l'assignatura, hem fet una pluja d'idees sobre que és l'educació per a cadascun/a de nosaltres/as, jo pense que és la base de tot, sense educació no tindríem pensament crític ni els valors que ens defineixen a cadascun/a de nosaltres/as.

L'educació és un dels instruments més poderosos que tenim en les nostres mans, perquè amb ella podem canviar la realitat que ens envolta.

També és important afegir que mai deixem d'educar ni de ser educats, al llarg de la nostra vida anem adquirint coneixements, valors, judicis, etc. que ens fan reflexionar i marcar el nostre camí. Sense educació quedem nus davant un món complex i perillós.

Açò ens porta a la segona pregunta plantejada, l'educació sempre és bona?, és una qüestió difícil de contestar perquè depèn.. que depèn? Dels valors i creences que tinga cadascun, amb açò vull referir-me al fet que segons en entorn o ambient en el qual t'hages criat i desenvolupat com a persona consideraràs una educació més correcta que una altra. Per tant és una pregunta amb una àmplia gamma de respostes, totes elles respectables a la meua semblar.



I per a acabar, comentar la pel·lícula de “L'infant salvatge”, aquest film m'ha fet reflexionar sobre com abans es pensava que quan algú patia problemes d'aprenentatge era per la seua pròpia culpa, i no per l'ambient que els va marcar i va dificultar el seu aprenentatge.

A més podem observar la necessitat de l'ésser humà d'educar i a més d'educar a les persones com un col·lectiu, com és l'exemple d'aquest xiquet que per no tenir un llenguatge, ho internen en un col·legi de “Sord-muts”. Avui dia no és així, les persones són vistes com a individus que aprenen a diferents ritmes i tenen diferents habilitats, i no com un col·lectiu en el qual tots aprenen per igual.

Però també s'observa la necessitat de les persones de ser educades, en el cas de “el xicotet salvatge”, al principi es nega a rebre ordres, però solament per por i desconeixement, però una vegada prova el món social es queda atrapat en ell, perquè abans la seua vida solament tenia una fi, el de sobreviure. Però una vegada coneix la interacció amb les persones la seua vida cobra sentit i no es basa solament a sobreviure, si no a aprendre i desenvolupar-se com a persona.

Marta Valero Garcia